M'ho va dir sense treure els ulls del plat, com sempre que
parlava menjant. Jo no volia anar-hi. Feia un fred que pelava i l'estable era a
cinquanta passes de la casa. Hi vaig anar, és clar. El meu pare era un tros
d'home, en aquella casa l'únic que deia «no» era ell. Ell i la iaia.
Però de la iaia en parlaré més endavant. Vaig agafar la galleda de ferro i vaig
sortir. Déu meu, quin fred. Encara me'n recordo. No m'havia posat els guants, i
una mica més i la pell em queda enganxada a la nansa. Perla boca em sortia un
baf que semblava fum de llenya verda. Quan hi vaig arribar tenia els dits de
color blau. Entro a l'estable i dic calla puta vaca! (O potser vaig dir calla
vaca puta, d'això no me'n recordo tan bé; jo era molt criatura i m'agradava dir
paraulotes quan el meu pare no em sentia.) M'assec al tamboret, li engrapo les
mamelles i resulta que la vaca no té llet. M'aixeco, li engalto un cop de puny
al cul i crido: per què remugues, vaca burra? En aquell moment em vaig girar.
No sé per què em vaig girar. La qüestió és que em vaig girar. L'home era just
darrere meu, dret, quiet, mut i mirant-me com un mussol. Només ens separaven
unes piles de palla que li tapaven mig cos. Tenia la pell com la de les
girafes. En realitat les girafes i les vaques tenen una pell molt semblant. O
sigui, blanca amb taques negres. Són taques tan grans que de vegades no saps si
tenen la pell blanca amb taques negres o negra amb taques blanques. És igual.
Però si dic que l'home tenia la pell com les girafes, i no com les vaques, és per
dos motius que sí que són molt importants. El primer és que aquells dies jo
feia una col·lecció de cromos d'animals de l'Àfrica. El segon, que a
ell li sortien dues banyetes al front, exactament iguals que les d'una
girafa. Vaig caure de cul. Curiosament ell es va espantar del meu espant. I
encara més curiós: com que ell s'espantava del meu espant, vaig pensar que cap
dels dos tenia motius per espantar-se de l'espant de l'altre.-Què hi fas, aquí?
-li vaig dir.-Tinc fred.-D'on véns?-De la Lluna.
Tot això m'ho va dir amb gestos, perquè no parlava el nostre idioma. Però es feia entendre molt bé. Jo mai havia vist un home de la Lluna. Era una cosa estranya. Per la pell i per les banyes. Era una cosa tan estranya que no vaig saber què fer. I ben mirat, perquè havia de fer res? Venia de la Lluna, i tenia fred, i ja està. Així que vaig agafar la galleda i me'n vaig tornar al mas. Però quan sec a taula el meu pare veu el cubell de llet buit. El veu i aixeca la mà dreta, que era la que sempre aixecava quan volia repartir mastegots.-És que a l'estable hi havia un home de la Lluna! -em vaig defensar abans que caigués la planto-fada.-Un home de la Lluna? -va dir ell amb la mà encara a l'aire-. La puta d'oros! Ja he dit que el meu pare era l'únic que podia dir segons quines paraules. Quan les deia ell no passava res, quan les deia jo plovien mastegots. Es va aixecar de taula, va agafar l'escopeta i va sortir volant. El meu germà es va amorrar a la finestra amb les mans enganxades al vidre. El meu iaio estava assegut d'esquena a la finestra; en va tenir prou de girar-se i estirar una mica el coll, sense deixar de rosegar un crostó. Jo no vaig veure gaire cosa. Més que res vaig sentir-ho.-Fot el camp d'aquí, malparit! -cridava el meu pare. I també: -Malparit, fot el camp d'aquí! Després sí que vaig veure alguna cosa. L'home de la Lluna corria pel prat, s'enfilava pel turonet i desapareixia per l'altra banda. Vaig pensar que si no trobava aviat un altre estable es moriria de fred. El meu germà es va fer un tip de riure. Dormíem al mateix llit i es va passar la nit rient i tirant-se pets.
Tot això m'ho va dir amb gestos, perquè no parlava el nostre idioma. Però es feia entendre molt bé. Jo mai havia vist un home de la Lluna. Era una cosa estranya. Per la pell i per les banyes. Era una cosa tan estranya que no vaig saber què fer. I ben mirat, perquè havia de fer res? Venia de la Lluna, i tenia fred, i ja està. Així que vaig agafar la galleda i me'n vaig tornar al mas. Però quan sec a taula el meu pare veu el cubell de llet buit. El veu i aixeca la mà dreta, que era la que sempre aixecava quan volia repartir mastegots.-És que a l'estable hi havia un home de la Lluna! -em vaig defensar abans que caigués la planto-fada.-Un home de la Lluna? -va dir ell amb la mà encara a l'aire-. La puta d'oros! Ja he dit que el meu pare era l'únic que podia dir segons quines paraules. Quan les deia ell no passava res, quan les deia jo plovien mastegots. Es va aixecar de taula, va agafar l'escopeta i va sortir volant. El meu germà es va amorrar a la finestra amb les mans enganxades al vidre. El meu iaio estava assegut d'esquena a la finestra; en va tenir prou de girar-se i estirar una mica el coll, sense deixar de rosegar un crostó. Jo no vaig veure gaire cosa. Més que res vaig sentir-ho.-Fot el camp d'aquí, malparit! -cridava el meu pare. I també: -Malparit, fot el camp d'aquí! Després sí que vaig veure alguna cosa. L'home de la Lluna corria pel prat, s'enfilava pel turonet i desapareixia per l'altra banda. Vaig pensar que si no trobava aviat un altre estable es moriria de fred. El meu germà es va fer un tip de riure. Dormíem al mateix llit i es va passar la nit rient i tirant-se pets.
* *
A casa nostra hi havia
molts homes. El meu pare, el meu iaio, el meu germà i jo. De dones només teníem la
iaia. Abans he dit que parlaria d'ella, així que alguna cosa
hauré de dir-ne. No era la meva iaia. Era la iaia de la iaia del meu iaio.
Ja sé que això costa d'entendre, perquè la gent no acostuma a conèixer la iaia
de la iaia del seu iaio. El que vull dir és que era molt vella, molt,
moltíssim. Tan vella que li dèiem «la iaia», i prou. Però resulta que
el iaio era el seu besnét, i també era el meu iaio. Ell ens cuidava a tots dos,
el pobre. Els diumenges, abans d'anar a missa, ens pentinava. Primer la iaia i després
a mi. També em posava una aigua de colònia que feia una olor horrible.
Encara recordo aquella olor. En realitat no era una olor horrible, només
estúpida. Però quan les coses estúpides es repeteixen cada diumenge acaben
per convertir-se en horribles. I quan em pentinava jo em queixava, perquè
més que una pinta allò era un ribot. La iaia no es queixava mai. Duia unes
ulleres més gruixudes que un telescopi. La gràcia és que la iaia no hi veia
gairebé gens, ni amb ulleres ni sense, però almenys els vidres la
protegien dels cops devent. Una vegada el metge ens havia dit que els cops
de vent maten molts vells. El meu iaio va pensar que les ulleres no la
salvarien dels cops de vent laterals, de manera que li va encasquetar unes
orelleres de burro. De la seva mida, això sí. Jo crec que la iaia era feliç.
Vull dir tan feliç com ho pot ser una planta, perquè a part de prendre banys de
sol asseguda al pedrís, no feia res més en tot el dia. I vés a saber si era
feliç. Com es pot saber si una planta és molt feliç o molt desgraciada? Sigui
com sigui no hi havia gaire diferència entre la iaia i un test. L'única
diferència era que, de vegades, quan sopàvem, parlava:-Quan faig memòria...I,
realment, quan feia memòria podia tirar molt enrere. Al principi jo no ho
entenia. Fins que un dia em vaig adonar que quan parlava de la guerra no es
referia a la guerra de l'avi, sinó a una altra, perquè feia servir la
paraula «trabucs». Però tot això de la iaia només ho explico perquè abans he
dit que parlaria d'ella. Jo de qui vull parlar és dels homes de la Lluna. Sempre
hi havia hagut homes de la Lluna escampats per la comarca. Molt pocs,
perquè jo encara no n'havia vist cap. Se'n parlava com es parla de
les cuques, els ulls de poll o la guerra del Siqui-pumbis. Minúcies tan
venials o tan llunyanes que només es mencionen per casualitat. Però aquell
hivern va ser increïblement nítid. Les nits no tenien núvols, iquan no
feia tant de fred la gent sortia de les cases a mirar les estrelles.
Els pagesos miren el cel més que res per saber quin temps farà. Aquell
hivern miraven els estels fugaços, més que res perquè els homes de la
Lluna venien de la Lluna a dins dels estels fugaços. Era una estampa una
mica ridícula. El meu germà i el meu avi es podien passar hores senceres
amb un dit apuntant les estrelles. Un deia: «Mira, allà!» I l'altre:
«Mira, allà més!» Una nit el meu pare va sortir amb l'escopeta i un
cigarret als llavis, com qui no vol l a cosa. El meu germà va assenyalar
un estel fugaç, «Mira!», i abans que s'apagués el meu pare va fer veure
que li fotia un tret, «bum!». Per pura casualitat l'estel fugaç va canviar
de direcció, com si caigués, exactament igual que un ocellet tirotejat. Menys
la iaia, tots es van fer un tip de riure. No sé de què reien. De
vegades els estels fugaços s'estavellaven de debò. I els homes de la Lluna
que viatjaven a dins quedaven convertits en carn picada. Recordo que, una
vegada, un pagès veí ens en va explicar un cas. Un estel havia caigut
a les terres d'aquell home. Deia que els homes de la Lluna estaven tan socarrimats
que no servien ni per adob. No eren mala gent. El que passava era que les coses
no anaven bé. Anaven molt malament, si som sincers. I quan una cosa no té remei
la gent pot arribar a fer disbarats, com per exemple disparar contra els estels
fugaços. I quin problema teníem a casa? Doncs que durant generacions i
generacions els membres de la família havien treballat com animals per
estalviar un raconet. I cada raconet estalviat havia servit per comprar més
terres, més vinyes, més oliveres. I quan per fi teníem una animalada de vinyes
i d'oliveres, resulta que no sabíem com fer-ho per collir el raïm i les olives.
Els jornalers del poble no volien ni sentir parlar de treballar a les nostres
terres. No en quedaven gaires, de fet. La majoria se n'havia anat a la ciutat,
i tornaven als estius lluint uns cotxassos de por. I els pocs que quedaven
exigien uns jornals que no podíem pagar. Eren faves comptades: si cobraven més
del que valien el vi i l'oli al mercat, quins beneficis en trèiem nosaltres?
Els fruits es podrien a les branques. Però poc després d'aquella nit (la
de l'estable, no la de l'escopetada) l'home de la Lluna va tornar. Jo venia de
l'escola en bicicleta, pel caminet. A banda i banda s'estenien oliveres
farcides. Giro un revolt i ensopego amb l'home de la Lluna. Anava fent
saltirons i agafant olives a grapats. Estava tan capficat que ni em
va veure venir.-Selenita! -vaig cridar. Ell va fer un altre bot, aquest
cop de l'ensurt. Però no se'n va anar. Més o menys com els conills enlluernats
pels fars d'un cotxe.-Lladre! -vaig dir jo.-És que tinc gana -va dir ell.-Aquestes
olives no són teves! -vaig dir jo.-Bufa! -va dir ell. Tot això ens ho vam dir
amb gestos, perquè cap dels dos parlava l'idioma de l'altre. Però l'home de la
Lluna es feia entendre molt bé. Tenia gana i els camps eren plens d'olives que
ningú collia, i ell les prenia, i ja està. No se'm va acudir res
més.-Adéu -vaig dir al final.-Adéu -va dir ell. Un cop a casa vaig
explicar a tothom el que m'havia passat. El meu pare em va clavar un mastegot.
No sé per què em va pegar. Em sembla que ni ell mateix ho sabia. Ben
mirat les olives es podririen igualment, així que tant era que l'home de la
Lluna se les mengés. Em vaig fer un fart de plorar. A l'hora de sopar encara
plorava. De tant en tant una llàgrima queia a dins del plat. Jo remenava l'escudella
i les llàgrimes amb un dit i feia morros i marranades, que és el que fan tots
els nens estovats. Em va caure un altre clatellot.-Quan faig memòria... -deia
la iaia, a la seva. Però ningú li feia cas. Si hi havia silenci no era perquè
l'escoltéssim, sinó perquè cadascú parlava amb els seus pensaments. Més o menys
com la gent que s'espera a cal dentista. Comparo el menjador amb la sala
d'espera d'un dentista per dos motius molt importants. El primer és que aquells
dies m'estaven caient les últimes dents de llet, i el iaio m'havia dut al
dentista. El segon motiu és que la veueta de la iaia em recordava el fil musical
de la sala d'espera del dentista, que fa que pensis en qualsevol cosa menys en
la música.-I si contractéssim uns quants homes de la Lluna? -va dir el iaio de
cop i volta-.Últimament n'hi ha molts. El meu germà va riure, del iaio i de la
seva idea senil de contractar selenites. Era una falta de respecte al iaio i el
meu germà també va rebre. (Això em va fer molt feliç.)Però, encara que
sembli mentida, unes quantes setmanes després els nostres camps es van omplir
de colles d'homes de la Lluna. No era una idea tan nova com sembla. Altres masies
ja ho feien. Suposo que al meu pare li havia costat decidir-s'hi perquè no
podia veure ni la gent de ciutat (deia que es pixaven als pins com els gossos a
les cantonades),així que és fàcil imaginar quines idees tenia sobre els homes
de la Lluna. Però ben mirat era inevitable. I va resultar una idea magnífica.
Els homes de la Lluna pencaven el doble que els jornalers humans i cobraven la
meitat. Va ser la collita més rendible en molts anys. En un tres i no res vam
passar de la ruïna a la prosperitat. Jo mai havia vist el meu pare tan content.
Fins i tot ballava fandangos al menjador, fent parella amb el pal de l'escombra,
i si no agafava la iaia era per por de trencar-li els ossos com si fossin
de vidre.-Quan faig memòria... -deia ella a l'hora de sopar. Els homes de la
Lluna dormien a l'estable. Abans no podien entrar ni a dormir-hi, ara només
podien entrar-hi per dormir. I a ningú li semblava estrany. (Ja he
dit que en aquella casa es feien coses una mica beneites.) Al matí el meu
pare se'ls enduia als camps, i els homes de la Lluna treballaven de sol a sol.
Sovint cantaven. A mi m'agradava molt com cantaven. Al meu germà no gens. El
meu pare no deia res, ni a favor ni en contra. Només es passejava amunt i
avall, amb l'escopeta a l'espatlla com qui no vol la cosa. L'escopeta no li
feia falta per a res, perquè nosaltres teníem la masia i els camps, i ells
tenien l'estable i els seus estalvis diminuts, i tothom semblava més o menys
conforme. Jo crec que l'escopeta li donava aires d'autoritat. Una cosa és
segura; si s'hagués dirigit a un jornaler humà com acostumava a fer-ho amb
els homes de la Lluna, el jornaler humà li hauria trencat la cara. També és
cert que, de vegades, alguns homes de la Lluna demanaven favors al meu pare.
Ell se'ls mirava d'aquella manera tan seva, com si els homes de la Lluna
fossin mobles o fossin transparents. Feia un gest amb el cap i gairebé
sempre els concedia el que li demanaven. Què li costava? Amb favors o sense,
els homes de la Lluna sortien molt més barats que els jornalers del poble, i a
sobre els tenia contents. Recordo que una vegada un home de la Lluna fins
i tot li va demanar un préstec. Un préstec! Volia deixar les feines
del camp per dedicar-se a un negoci de venda ambulant de calces i
calçotets. Curiosament el meu pare li va fer el préstec. I sense
interessos.-Llunàtics... què farien sense nosaltres? -va dir quan l'home de la
Lluna se'n va haver anat.-No, no! -vaig dir jo-. Érem nosaltres, els qui els
necessitàvem. Sense ells ens hauríem arruïnat. Que no te'n recordes, papa? Jo
ja no era un nen, i això ho dic per dos motius molt importants. El primer és
que només em quedava una dent de llet, que qualsevol dia cauria. El segon motiu
és que per primera vegada un mastegot em servia per aprendre una bona lliçó:
com més raó tens, més mastegots reps. També he de dir que amb els homes de la
Lluna passaven coses curioses. Quan feia una temporada que eren entre nosaltres
la pell se'ls aclaria. O sigui, que les taques negres es feien tan petites que
semblaven pigues, o desapareixien del tot. Després hi havia les banyetes. No
era gaire difícil trobar-se banyes d'homes de la Lluna escampades per terra, com
si algú les hagués perdut. La primera vegada en vaig recollir dues i les vaig
dur als nostres homes de la Lluna, més que res perquè les tornessin al pobre
despistat que devia
